Per què repeteixo patrons en les meves relacions? Quan les nostres ferides emocionals continuen presents

Per què repeteixo patrons en les meves relacions? Quan les nostres ferides emocionals continuen presents

T'ha passat alguna vegada que saps perfectament quin tipus de relació vols i, tanmateix, acabes vivint una cosa semblant al que ja havies viscut?

Potser et trobes donant molt més del que reps. Et costa dir que no perquè de seguida apareix la culpa. Necessites saber que l'altra persona continua allà i qualsevol distància et genera inseguretat.

O potser et passa just el contrari: quan algú comença a apropar-se de veritat, alguna cosa dins teu necessita prendre distància.

I aleshores apareix una pregunta que pot resultar molt frustrant:

«Per què torno a repetir el mateix si sé que no vull viure-ho?»

A vegades pensem que el problema és que escollim malament les nostres parelles. Però la nostra manera de relacionar-nos té una història. Algunes experiències que vam viure quan érem petits poden continuar influint, molts anys després, en com busquem amor, interpretem la distància, posem límits o reaccionem quan sentim que podem perdre algú.

La infància i l'adolescència tenen una influència profunda en la nostra manera de relacionar-nos. A través de les experiències que vivim i dels vincles que establim, anem construint una manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos, els altres i el món que ens pot acompanyar durant molts anys.

Aprenem què podem esperar dels altres, com aconseguir afecte, què necessitem fer per sentir-nos segurs i quines parts de nosaltres podem mostrar. Aquests aprenentatges poden quedar molt instal·lats i aparèixer, ja d'adults, en la nostra manera de viure les relacions.

Però que aquests patrons tinguin una història i estiguin profundament arrelats no significa que estiguem condemnats a repetir-los per sempre. La teràpia ens pot ajudar a posar-hi consciència, comprendre com es van construir i començar a fer coses diferents: relacionar-nos des de les nostres necessitats actuals, experimentar els vincles des d'un lloc més adult i construir a poc a poc noves maneres d'estar amb els altres.

I si allò que fas per protegir-te també estigués influint en les teves relacions?

Quan som infants depenem de les persones que ens cuiden. Necessitem el vincle i necessitem sentir que pertanyem.

Per això aprenem molt aviat, encara que no ho puguem explicar amb paraules, què podem esperar dels altres i què hem de fer per mantenir-nos a prop.

Potser vas aprendre que era millor no molestar. Potser que havies de ser «bo» per rebre reconeixement. Potser que havies d'estar pendent de l'estat d'ànim dels altres. O potser vas aprendre que necessitar algú era perillós i que era millor espavilar-te sol.

No necessàriament ha d'haver passat alguna cosa que, des de fora, sembli «greu». De vegades són experiències repetides o necessitats emocionals que no van poder ser prou ateses.

I de tot això podem extreure conclusions sobre nosaltres mateixos i sobre les relacions:

«Si vull que m'estimin, m'he d'adaptar.»

«Si dic el que necessito, puc perdre l'altre.»

«No puc confiar massa en ningú.»

«M'he d'esforçar perquè em valorin.»

Són aprenentatges que poden quedar molt dins nostre, fins i tot quan d'adults ja no pensem conscientment d'aquesta manera.

Com poden aparèixer aquests patrons en una relació?

«Necessito saber que continuem bé»

Et costa estar tranquil/a quan notes que l'altra persona està més distant?

Un missatge que triga més del que és habitual pot fer que comencis a imaginar que alguna cosa no va bé?

Necessites que et confirmin que tot està bé per poder relaxar-te?

Quan hi ha molta por de perdre el vincle, petits senyals de distància poden sentir-se molt més grans del que objectivament són.

«Em costa dir que no»

Et descobreixes acceptant coses que realment no vols?

Et costa expressar que alguna cosa t'ha molestat perquè anticipes que l'altra persona s'enfadarà?

Poses les necessitats de la teva parella per davant de les teves i després acabes sentint-te esgotat/da o ressentit/da?

De vegades confonem cuidar una relació amb oblidar-nos de nosaltres mateixos.

Però posar un límit no significa estimar menys.

«Sento que m'he de guanyar l'amor»

Potser fas molt per l'altra persona. Estàs pendent, t'adaptes, intentes anticipar-te al que necessita i t'esforces perquè tot funcioni.

I, tot i així, en el fons sents que mai és suficient.

Quan l'amor s'ha viscut associat a l'esforç, pot resultar difícil sentir que mereixes ser estimat sense haver de demostrar constantment el teu valor.

«Quan algú s'apropa, necessito allunyar-me»

També pot passar el contrari.

Potser vols tenir una relació, però quan algú comença a estar realment disponible apareixen dubtes, incomoditat o ganes d'escapar.

Et costa mostrar-te vulnerable. Necessites molt espai. Comences a fixar-te en tot allò que no encaixa.

De vegades no és que no estimis aquesta persona. Pot ser que la intimitat activi emocions que encara no saps com sostenir.

Allò que vas aprendre va tenir sentit en algun moment

Quan mirem els nostres patrons des del present, és fàcil jutjar-nos:

«Per què permeto això?»

«Per què no soc capaç de posar límits?»

«Per què torno amb algú que sé que no em fa bé?»

«Per què fujo quan algú m'estima?»

Però potser abans de preguntar-nos què ens passa podríem preguntar-nos per a què vam aprendre a fer-ho així.

Si vas aprendre a complaure, probablement hi va haver un moment en què adaptar-te et va ajudar a conservar el vincle.

Si vas aprendre a estar pendent dels altres, potser anticipar-te t'ajudava a sentir una mica més de seguretat.

Si vas aprendre a no necessitar ningú, potser dependre de tu mateix era la manera que vas trobar de protegir-te.

No eren estratègies «dolentes». Eren estratègies que tenien una funció. El problema és que una estratègia que va ser útil en un moment de la nostra vida pot deixar de ser-ho molts anys després.

Per què continuo repetint el mateix si ja sé que no vull fer-ho?

Podem entendre perfectament els nostres patrons i, tanmateix, quan apareix una situació que activa la nostra por, reaccionar d'una manera que coneixem massa bé.

Això passa perquè els nostres patrons relacionals no funcionen només des de la part racional. Hi ha emocions, sensacions corporals, expectatives i maneres de protegir-nos que s'activen molt ràpidament.

Per això comprendre alguna cosa intel·lectualment és important, però no sempre és suficient per transformar-la.

El canvi acostuma a començar quan podem aturar-nos i observar:

Què ha passat?

Què estic sentint?

Què estic necessitant?

Què temo que passi si dic el que realment vull?

Estic reaccionant al que està passant ara o també a alguna cosa que aquesta situació em recorda?

Aquestes preguntes poden obrir un espai entre el que sentim i el que fem. I en aquest espai comença a aparèixer la possibilitat d'escollir d'una altra manera.

El que vam viure de petits deixa una empremta en la nostra manera de relacionar-nos

La infància i l'adolescència tenen un paper molt important en la manera com aprenem a relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món.

A través de les nostres experiències i dels vincles que establim, anem aprenent què podem esperar dels altres, què necessitem fer per sentir-nos estimats, segurs o acceptats i quines parts de nosaltres podem mostrar.

Aquests aprenentatges poden quedar profundament instal·lats en la nostra manera de relacionar-nos com a adults. Per això, quan determinades situacions activen les nostres pors o les nostres necessitats, podem trobar-nos reaccionant des de patrons que vam aprendre molts anys enrere.

Parlar de ferides emocionals i d'aferrament no hauria de servir per posar-nos una etiqueta. No es tracta de dir «soc una persona ansiosa» o «soc una persona evitativa», sinó de comprendre què hi ha darrere de la nostra manera de vincular-nos.

Que un patró estigui profundament instal·lat no significa que estiguem condemnats a repetir-lo durant tota la vida.

La teràpia ens pot ajudar a posar consciència en allò que fem automàticament, comprendre d'on ve i, a poc a poc, començar a fer coses diferents. A experimentar els vincles des d'un lloc més adult, des de les nostres necessitats actuals i no únicament des de les estratègies que vam aprendre per protegir-nos aleshores.

Podem aprendre a reconèixer les nostres necessitats, posar límits sense sentir que posem en perill el vincle i permetre'ns rebre amor sense haver de demostrar constantment que el mereixem.

Es poden sanar les ferides emocionals?

Sí. I sanar no significa esborrar el que va passar.

Significa poder mirar aquestes experiències des de l'adult que ets avui i començar a oferir-te allò que potser abans no vas poder rebre de la mateixa manera.

En teràpia podem treballar, per exemple:

• reconèixer els patrons que es repeteixen en les teves relacions;
• identificar quines situacions els activen;
• comprendre les estratègies que has après per protegir-te;
• diferenciar el que necessites avui del que vas aprendre que necessitaves aleshores;
• aprendre a posar límits sense quedar atrapat/da en la culpa;
• escoltar l'enuig, la tristesa o la por sense que hagin de dirigir les teves decisions;
• construir una relació més segura amb tu mateix/a;
• aprendre noves maneres de vincular-te amb els altres.

No es tracta de convertir-te en una altra persona. Es tracta que puguis tenir més opcions.

Que puguis dir que sí quan realment vols dir que sí i dir que no quan alguna cosa no et fa bé.

Que puguis estar a prop sense perdre't en l'altre.

I que puguis estar sol/a sense sentir que això significa que no ets estimat.

Potser no estàs escollint malament: potser estàs repetint allò conegut

Quan una relació torna a assemblar-se a d'altres anteriors, és fàcil pensar:

«Per què sempre trio la persona equivocada?»

Però potser hi ha una altra pregunta que ens pot ajudar més:

«Què hi ha de familiar en aquesta relació per a mi?»

Perquè allò familiar no sempre és saludable.

I, de vegades, una relació tranquil·la, disponible i respectuosa pot fins i tot resultar estranya quan estem acostumats a lluitar per l'atenció, anticipar-nos al rebuig o protegir-nos de la intimitat.

Aprendre a distingir entre allò que coneixem i allò que realment ens fa bé pot ser un pas important.

Si sents que repeteixes històries que no vols tornar a viure

Si mentre llegeixes això has pensat diverses vegades «això em passa», potser no necessites jutjar-te més.

Potser necessites comprendre't.

Les teves maneres de relacionar-te probablement tenen una història. I entendre aquesta història pot ajudar-te a mirar amb més compassió allò que avui et costa i, a poc a poc, construir una manera diferent d'estar en les teves relacions.

La teràpia pot ser un espai per fer-ho acompanyat/da: per comprendre els teus patrons, escoltar les teves necessitats i treballar aquelles experiències que encara apareixen en les teves relacions actuals.

Treballo a Sant Cugat del Vallès, de manera presencial, i també en línia, acompanyant persones tant a Espanya com en altres països, des d'un enfocament humanista i integrador, amb especial atenció al trauma relacional, l'aferrament i la regulació emocional.